Buïda. D'ençà que vas marxar,
anomenar-te, amor, obre ferides
al cor, que sense sang
inutilment batega.
Nua, com l'arbre sec,
runa de llar desfeta,
l'ànima es gronxa a l'aire
afegida d'un núvol,
i mira de trobar-ne
les petjades d'absències
que deixes a les dunes
dels deserts de l'adeu.
Deserts on els oasis
s'amaguen. Maragdes
d'aigua sota palmeres
engaviades de sorra.
Sempre lluny dels meus llavis
assedegats del teu alé, mai meu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario